LA PSICOANÀLISI DE FREUD I ELS MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ

La psicoanàlisi és una escola psicològica fundada i elaborada per Sigmund FREUD (1856-1939) sorgida a partir de la psiquiatria europea de finals del segle XIX. Aquesta es basa en la concepció de la ment com una dicotomia entre ment conscient i inconscient, dominada clarament per aquesta última. Per tant moltes vegades no sabem els autèntics motius i motivacions dels nostres comportaments, tant sols una petita part d'aquests afloren a l'espai conscient però d'una forma no evident i sovint simbòlica o encriptada. Mostres d'aquests impulsos amagats serien moltes de les patologies psicològiques així com els elements dels nostres somnis o els errors (aparentment fortuïts) de la parla.

FREUD defineix d'entrada la psicoanàlisi com una tècnica per curar les neurosis, un mètode d'investigació de l'inconscient i una teoria de la ment. En una darrera fase de la seva obra i carrera professional estengué també la psicoanàlisi a la interpretació de les societats, la cultura i altres interaccions i expressions humanes.

Abans d'abordar les teories de la psicoanàlisi i la seva evolució cal entendre quina va ser la formació i evolució de FREUD. Comença com a metge a la Universitat de Viena i publicant diversos estudis de fisiologia mentre treballava amb Ernst BRÜCKE. Un cop titulat el 1882 començà com a intern a l'Hospital General de Viena, interessant-se per la psiquiatria mentre treballava amb Theodor MEYNERT (contrari a les explicacions psicològiques de les malalties mentals). Va seguir el model imperant mèdic en el qual s'havia format fins que es va trobar amb la problemàtica dels casos se paràlisis nerviosa. Aquesta no s'ajustava als models patològics existents, ja que no trobaven cap lesió al sistema nerviós que pogués explicar els símptomes. El 1885 aconsegueix una beca per ampliar la seva formació a França interessant-se especialment per la paràlisis histèrica i les aplicacions de la hipnosi per part de CHARCOT en què aconseguia que els símptomes de les paràlisis histèriques desapareixien.

A partir d'aquí, i distanciant-se de l'enfocament mèdic organicista, desenvolupà les seves teories que portarien a la psicoanàlisi. Des de 1886 va tenir una consulta privada per tractar malalties nervioses, començant a aplicar el mètode catàrtic de BREUER i començant a elaborar les seves pròpies teories. En el període de 1895 a 1900 va desenvolupar la seva primera teoria de la ment i començà a estructurar les bases de la psicoanàlisi. Aquesta evolució es veu amb les publicacions, partint dels Estudis sobre la histèria (1895) en què juntament amb BREUER elaborava el que havia après amb CHARCOT i exposava com les paràlisis eren fruït d'un conflicte intern, fins a publicar la seva obra cabdal: Interpretació dels Somnis (1900), que explicaven els somnis com a expressions simbòliques dels desigs de l'inconscient. Més tard va anar elaborant altres teories dins el marc de la ment humana i per a explicar els trastorns mentals, cas destacar l'obra: Tres assajos sobre teoria sexual (1905) en què exposa la seva teoria del desenvolupament sexual dels infants.

En la primera teoria de funcionament de la ment de FREUD explica que en les ments humanes existeix una part conscient i una inconscient, la qual ocupa la major part de la nostra ment (utilitzava la metàfora de l'iceberg). El comportament humà rau en bona part instigat per aquest subconscient. De fet el mètode de catarsi que aplicà inicialment es basava en descobrir i fer veure al pacient quin era el motiu amagat dels seus símptomes, un cop n'era conscient els símptomes remetien (la relació causal d'aquest fenomen no es pot demostrar científicament). Posteriorment va començar a aplicar el mètode de l'associació lliure d'idees i la interpretació dels somnis, que l'acabaria portant a desenvolupar la teràpia psicoanalítica la qual ja no requeria de la hipnosi.

A partir de la pràctica amb les seves pacients FREUD acabà defensant que la gran majoria de traumes psicològics tenien el seu origen en traumes sexuals originats a la infantesa. Desenvolupa tot el tema en els “Tres assajos sobre teoria sexual”. Introdueix la “libido” com l'energia vital que ens fa moure i explica com ens comportem, en bona part amb un interès sexual. En aquest sentit entra en relació amb l'esquema de la selecció natural i les teories evolucionistes on la reproducció és l'element cabdal. Pel que fa al desenvolupament psicològic i sexual dels infants estableix 5 fases diferents: oral, anal, fàl·lica, de latència i genital. Aquesta teoria causà polèmica ja que, en una societat conservadora i on el sexe era un tema quasi tabú, s'atribuïa impulsos sexuals als infant (explicant també el complexe d'Electra i Èdip).

FREUD acaba desenvolupant la seva teoria en un esquema mental format pel l'Id, l'Ego i el Superego (Allò, jo i superjo):

• Id és la part innata que cerca la satisfacció immediata dels desitjos (es basa en el principi de plaer). És l'element dominant durant els 2 primers anys de vida.
• L'ego es va desenvolupant a partir dels 2 anys i ja es basa en el principi de realitat, comprenent que a vegades cal esperar per a satisfer les necessitats i que hi ha certes restriccions. 
• El superego, que comença a partir dels 3 anys, en el qual es té en compte la resta de persones, permet posar-se a la pells dels altres (relació amb la consciència, empatia).

És l'Ego el que regula el nostre comportament i hi ha un equilibri dinàmic constant entre tots tres. Qualsevol trauma o circumstància adversa pot portar a un desequilibri entre aquests o a què no es desenvolupin completament i això pot desembocar en psicopaties. Precisament per mantenir aquest equilibri l'Ego desenvolupa uns mecanismes de defensa per tal d'evitar que els impulsos i desigs inconscients aflorin de forma incontrolada al conscient i causin un desequilibri perjudicial. Més tard FREUD utilitzarà el terme “repressió” per a aquests mecanismes, tot i que tornarà al concepte més general de “defensa”. 

Anna FREUD (la seva filla menor i més estreta col·laboradora) continuà desenvolupant teories entorn a aquests mecanismes de defensa, estudiant-los especialment en el cas d'infants i adolescents (àmbit en el que centrà la seva activitat). L'any 1966 Anna FREUD va establir una classificació de 8 mecanismes de defensa: repressió, negació, projecció, racionalització, intel·lectualització, formació reactiva, regressió, desplaçament i sublimació.

PRÀCTICA

Trobar una sortida constructiva i una destructiva davant dels 7 pecats capitals. En el cas de l'opció constructiva utilitzem un mecanisme de defensa de sublimació, aprofitant la pulsió per a fer quelcom que ens beneficia.

IRA:

Destructiu: Un home que, enrabiat amb un amic seu, li rebenta les rodes del cotxe.

Constructiu: Un jugador de futbol que rep entrades molt fortes i s'enrabia, però així es motiva per atacar i defensar amb més intensitat.

LUXÚRIA:

Destructiu: Una empresària que pressiona a un empleat perquè tingui relacions amb ella sense que aquest ho vulgui.

Constructiu: Ja que que em sento amb més desig sexual aprofito per a arreglar-me més i preparar quelcom especial per sopar per tal d'estar més atractiu/va per a la meva parella.

GULA:

Destructiu: Menjar compulsivament entre àpats.

Constructiu: Aprofitar aquestes ganes per tal d'aprendre a cuinar plats elaborats.

PERESA:

Destructiu: Fer el mandrós tot el dia sense sortir de casa.

Constructiu: Aprofitar moments en què ja s'hagi fet la feina per a un mateix i realitzant el descans merescut.

SUPÈRVIA:

Destructiu: Un professor que tracta amb superioritat i fent mofa dels alumnes que no coneixen el seu temari.

Constructiu: Un actor/a que ho aprofita per tal de promocionar-se públicament: amb excentricitats, fent declaracions a la premsa, etc.

ENVEJA:

Destructiu: Odiar al teu veí, encara que sigui cordial i et tracti bé, perquè té una casa més gran i equipada.

Constructiu: Esforçar-se i treballar més per tal d'assolir els èxits o propietats que envegem.

AVARÍCIA:

Destructiu: Una persona de la tercera edat que estalvia tot els diners que té (acumulant-ne una gran quantitat) tot i viure en unes condicions precàries.

Constructiu: Una persona col·leccionista, per exemple de xapes de cava, que es motiva a aconseguir totes les xapes existents.

REFLEXIÓ:
FREUD ha estat un dels autors més influents dels segle XX, se'l considera un dels pensadors més importants del segle passat conjuntament amb Karl MARX. I de fet bona part de la "psicologia popular" i de les imatges i prejudicis de la població sobre la psicologia en general provenen directament de les teories de la psicoanàlisi i els mètodes.

Conceptes clau de la psicoanàlisi com el de subconscient, trauma infantil, impuls reprimit, etc. ja formen part de la cultura occidental. Quan de fet molts altres conceptes psicològics contrastats i coneguts no ho són. El perquè de tot això és difícil de saber, segurament la gran difusió de les seves obres (mèrit també seu evident) així com el d'aportar una nova visió de les neuropaties. En tot cas el gran punt feble de la psicoanàlisi rau en tractar-se d'un conjunt de teories pseudocientífiques. Que expliquen amb mecanismes concrets (i assumibles per al gran públic) processos psicològics de gran complexitat i encara avui en dia no compresos del tot. Com hem vist FREUD es va allunyar de la seva formació mèdica-fisiològica inicial i va tendir cap a un model general de la ment, fins i tot (al final de la seva carrera) va aplicar les seves teories als models socials i culturals. Tot i això la psicoanàlisi tingué un èxit notable i molt professionals de la segona meitat del segle XX (fins als anys 70 o fins i tot més tard) aplicaren les seves tècniques terapèuticament. A la difusió dels principis psicoanalítics també hi han contribuït el bon nombre de pel·lícules i novel·les en què apareixia la psicologia des d'aquest punt de vista.

De fet avui en dia continua en ús en diversos àmbits i ha influït en enfocaments psicològics posteriors. Tot i això el fet de basar-se en uns postulats teòrics (en el seu propi corpus de creences) i no tant en teràpies o explicacions contrastades i demostrades científicament l'ha allunyat de la psicologia acadèmica i d'investigació (fins al punt d'existir societats i organismes específics de la psicoanàlisi segregats de la resta). Per tant és important posar l'obra i teories de FREUD en perspectiva, acceptant la seva gran aportació i innovació però també fent difusió i defensa de les teories i tècniques de modificació de conducta més acceptades i contrastades científicament existents a l'actualitat.

No en va una de les crítiques importants a la teràpia psicoanalítica és la tendència (cada cop menor) a seguir períodes de tractament molt llargs (de l'ordre d'anys) sense uns progressos radicals. És necessari que en tota teràpia psicològica s'estableixen uns terminis i uns objectius a assolir per tal de poder avaluar la seva eficàcia.

Pel que fa als diversos mecanismes de defensa categoritzen reaccions típiques davant de situacions compromeses o de conflicte, són interessants per tal de veure com afrontem aquests casos. En tot cas l'actitud que es pren davant de cada situació ens ports portar a actuar de forma tant perjudicial per nosaltres i el nostre entorn com constructiva i que ens permeti millorar, tal com es mostra en aquesta pràctica.

Cal dir que la visió psicoanalítica aporta una imatge força negativa de les persones: egoistes i dominades per impulsos subconscients (sexuals, de destrucció, etc.) que sovint ens porten a actituds destructives. Moviments posteriors com la psicologia humanista rebutjaran aquesta visió. Així mateix a la pràctica com hem vist en contextos aparentment negatius també es poden portar a terme actuacions constructives.